La crítica a elogiat Follet i molts dels lectors de Els Pilars de la Terra han agraït aquesta segona part del que és se’ns dubte, el millor llibre de Follet. La nota negativa rau en que com diu el tòpic, el primer era millor. La sorpresa de trobar un llibre com Els Pilars de la Terra ja no existeix a Un Món Sense Fi. La trama ens aporta coses noves, però ja ens imaginem part del desenllaç final. El llibre està molt ben escrit, no negarem que Follet és un dels mestres de la narrativa del S.XX, però Un Món Sense Fi no arriba a la qualitat de la primera part. Les comparacions són odioses, però parlant clar, a mi em va agradar més el primer.

En tot cas, Follet ens demostra de nou la seva capacitat de documentació i els trasllada a una altra època, la seva descriptiva continua sent genial (de nou no tant com en Els Pilars de la Terra) i el desenvolupament dels personatges i les seves motivacions, magnífic. Els personatges de Follet no deixen de ser, més que bons i dolents, humans. Les persones que a priori poden semblar dolentes perquè si, a Un Món Sense Fi,  tenen la seva motivació, mínimament lògica, cosa que el lector agraeix. El món no és com ens explica Hollywood.

En resum, un bon llibre.

Durant el temps que William viatjarà amb la Doris, l'autobus del grup, passarà aquella etapa tant típica de les pel·lícules americanes, la del pas de la infància a l'edat adulta. Ho farà, però, envoltat de rockers, groupis i bona música. Aquest és l'argument de Casi Famosos, una pel·lícula de Cameron Crowe, autobigràfica, ja que ell també va començar a escriure per Rolling Stone als quinze anys.

Casi Famosos no és un documental sobre el rock dels 70, encara que l'homenatge musical i és present en grans cançons com poden ser Tiny Dancer, d'Elton John, The Wind de Cat Stevens o la instrumental Sparks, dels The Who, entre moltes d'altres. La música, en aquesta pel·lícula, és el complement perfecte pels seus moments, les seves escenes, el millor de Casi Famosos. Música, imatge i argument s'alien per portar a l'espectador a un món de guitarres elèctriques, groupies de bònics somriures i ulleres Ray Ban.

A pesar de que a priori Casi Famosos pugui semblar una americanada més plena de sexe i bojeries adol·lescents, és un judici de valor massa arriscat per fer-lo amb aquest film. No nomès la música fa de Casi Famosos una bona pel·lícula. Els seus actors realitzen una tasca magnífica, són creibles i interpreten els seus papers d'una manera genial. A destacar Kate Hudson, que interpreta a Penny Lane, una groupie amant del guitarrista del grup que es fara amiga d'en William i de la qual ell se'n enamorara bojament. Hudson clava el seu paper, l'ambigüetat de Penny Lane no seria la mateixa sense el somriure i les mirades de l'actriu. Dos actors secundaris a destacar són en Phillip Seymur Hoffman, que interpreta al històric Lester Banks, crític musical en la realitat i mentor de William en la ficció. La ironia i el desencant són la seva arma i els seus diàlegs els millors de la pel·lícula, ell serà qui ensenyi els trucs periodístics i de la vida al seu jove amic. L'altra actriu secundaria a destacar és Francis McDormand, que encarna a Elaine Miller, la istriònica mare de William. Enfadada amb la seva filla gran qui va abandonar la llar familiar als 18 anys i preocupada per les amistats del seu fill, és un personatge indispensable i un toc còmic alhora que fonamental per entendre l'actitud de William respecte a la situació que viu.

Casi Famosos és una bona pel·lícula, acompanyada d'una excel·lent banda sonora. Tot un homenatge al rock'n'roll i sobretot a aquelles persones que algun cop el van adoptar com a estil de vida.